Això és el que els estudiants van donar el dijous 26. La situació és la següent. Ens trobem davant una manifestació convocada contra l’aplicació de Bolonya i contra la violència policial. Autoritats, policia i mitjans han estat una setmana fent- ne bombo, qualificant-la d’alt risc i advertint a la ciutadania que el dijous al vespre els antisistema sortirien als carrers per no deixar pedra sobre pedra. Quin era el seu objectiu? Després del desprestigi social sorgit dels disturbis provocats pels Mossos d’Esquadra del dimecres 18, era tornar-se a erigir com a defensors de l’ordre, i tornant a deixar tota aquella gent que pot qüestionar el seu sistema i la seva “pax” com a bàndals minoritaris i violents. Veiem doncs que a mitja tarda, hora baixa com dirien a Mallorca, el centre de Barcelona està pres pels Mossos d’Esquadra. Un gran desplegament policial que jo el qualificaria de provocador, amenaçador i violent si ens posessin a entrar en el seu joc d’adjectius alarmistes i pejoratius, i que anunciava el que es deia des de feia dies, aquella nit correria la sang. Furgones, infinitat de policies, tanques, helicòpter, fins i tot havien llogat totes les habitacions dels hotels propers a l’encreuament de Rambla amb Pelai per evitar que la premsa gravés allò que no havia de gravar. Tot el país estava atent, com quan el Barça juga la final de la Champions i la tensió i els nervis es palpaven en l’ambient.
I aquí comencen les lliçons. La primera, no caure a la seva provocació i evitar un “harakiri” multitudinari xocant contra el dispositiu policial. La segona, no acceptar les seves normes ni les seves prohibicions, els carrers no són seus, i la manifestació va anar per on va voler i com va voler, com un vaixell pirata ingovernable pels mars de l’Esquerra de l’Eixample. La tercera, la solidaritat. A la manifestació hi havia grans, petits, estudiants, professors, aturats, treballadors, periodistes, etc., tots units i mentre es seguia el recurregut la gent sortia als balcons a saludar els estudiants. També cal esmentar la bona acollida del sempre acollidor barri de Sants, amb una càlida rebuda del teixit associatiu i un acte polític, on es va tornar a demostrar que estudiants, treballadors, tota la gent que lluita, etc, s’enfronten a un enemic comú amb diverses cares, i que només amb la solidaritat, la unió i la lluita es podrà derrotar. La quarta, l’esperança. El seu sistema immutable i indestructible li estant sortint esquerdes per tot arreu i cada cop són més les veus que sorgeixen d’aquí i d’allà que el qüestionen. La crisi provocada pel mateix sistema està fent estralls a la societat, i cada cop és més la gent que es veurà en una situació complicada. Ahir es va demostrar que ni la seva repressió, ni la seva manipulació ni els seus intents de silenciar un conflicte que està més obert que mai els serviran per aturar a la gent quan es posa en moviment.
Per acabar només vull dir que tinc curiositat per saber quan deu haver costat muntar tot el “tablao flamenco” que hi havia muntat al centre de Barcelona per aturar els manifestants, que va quedar obsolet i que van haver de desmuntar a correcuita.
Crec que tothom va aprendre quelcom de profit dijous, ells, que els caldrà molt més que Mossos d’Esquadra per aturar la gent que es mobilitza, nosaltres, que tenim molta més força de la que ens pensem i que, com ja està escrit a les parets, guanyarem!!
